JUNIL I L'ART DE LA FAULA

CNL de Terrassa i Rubí

Dimecres, 15 de desembre de 2021

Activitats complementàries

El CNL entrevista l'escriptor Joan-Lluís Lluís

JUNIL I L'ART DE LA FAULA

Entrevista a Joan-Lluís Lluís

"La paraula encara té molta força, no l'hem de deixar de banda. Perquè si la deixem de banda nosaltres, els que la recuperin en poden fer un ús diferent."

L'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís ens saluda des de lluny movent la mà, amb bufanda, mascareta i gest de fred. En el seu periple l'acompanyen un seguici de sis personatges que, amb Junil al capdavant i el mateix Joan-Lluís a la rereguarda, obren la porta de Terrassa. La seva mirada, expectant i afable, plana sobre les preguntes que frisen per enlairar-se. Volíem oferir-li xocolata desfeta, però l'atzar ens ha deixat sense espertineta. I ara tenim fam de paraules, així que posem les cartes sobre la taula i comencem.

No et preguntaré si Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la històrica perquè ja t'hem sentit dir que no ho és. L'has qualificada de faula. Una faula és una narració fictícia de fets meravellosos, en què de vegades es dona un ensenyament útil o moral...

No necessàriament meravellosos. Per exemple, El baró rampant, d'Italo Calvino, és un personatge que es posa a viure dalt d'un arbre. No és meravellós, simplement és inversemblant o difícilment possible. I aquest punt m'interessa perquè no és entrar en la fantasia o en el realisme màgic, però és un punt que ens allunya una mica de la realitat estricta. I pel que fa a l'ensenyament o moralitat, sí que en general es considera que una faula ens pot ensenyar alguna cosa sobre nosaltres mateixos. Però hi ha moltes coses que poden tenir aquesta funció en la nostra vida i ignoro si això hi és o no a la novel·la, no era la meva intenció que hi fos. Alguns lectors m'han dit que sí i, per tant, me'ls crec, però prefereixo que cada persona pugui tenir la llibertat de trobar la seva hipòtesi.

Primer apareix la idea d'Ovidi que la idea de Junil.

Sí. Sense Ovidi no hi hauria hagut aquesta novel·la, no només per la qualitat literària dels seus versos, sinó específicament pel seu destí no ben bé tràgic, però diguem-ne dramàtic, de quan va ser enviat a l'exili. Trobo que va tenir una vida, a desgrat seu, fascinant per aquest exili lluny, al Mar Negre, en un lloc inhòspit, un poblat de mala mort, i que això el fa com entranyable. Era el Príncep dels Poetes i, tot d'una, va passar a ser un pobre poeta... no vagabund, tant no, però molt desorientat, molt fora de lloc. I m'interessava parlar d'ell però que no fos res biogràfic. Per això vaig pensar que valia la pena parlar-ne però sense ell, que no hi fos o que hi sortís molt poc.

Un aspecte que és d'agrair per part del lector és la comicitat d'algunes escenes. Aquestes picades d'ullet que fas sovint al lector són intencionades, o la rialla apareix espontàniament quan escrius?

Sí, jo no sé calcular una cosa divertida. Els autors o els actors que saben que al cap de 45 segons han de posar allà un fet divertit i ho fan... Ho trobo admirable, però jo no ho sé fer. Hi ha moments en què tot d'una somric escrivint una cosa i em dic: si jo somric, el lector potser també ho farà. No és una excusa, no soc aquí per fer somriure el lector, però a mi mateix m'ho agraeixo de tant en tant, això que de cop... Pum!... Pum!

Des de la perspectiva de diferents novel·les teves, alguns personatges traspuen una mena de tendresa, d'innocència... i una visió del món en què la llengua o la literatura tenen un paper rellevant. Per exemple, Agustí Vilamat, el protagonista de Jo soc aquell que va matar Franco, protegeix el Diccionari de Fabra durant la Guerra Civil. I Junil protegeix un rotlle d'Ovidi.

Sí, tots dos tenen alguna cosa bastant similar i me n'he adonat fa poc, no fa ni un mes. Era del tot involuntari i inconscient. El Diccionari i els versos d'Ovidi tenen una funció semblant i no hi havia pensat. Suposo que aquí entraríem en el fet autobiogràfic o en què posa seu cada autor en les seves obres. Jo em sento bastant incapaç en la vida real de servir a res. En canvi, en el món de les lletres, de les paraules, veig que tinc un camí. I aquest camí passa per imaginar frases però també per llegir les frases als altres i per custodiar-ho tot plegat. Tinc una casa literalment plena de llibres i suposo que té a veure amb tot això.

Junil fuig amb dos personatges, aviat són sis i al viatge cada cop s'hi afegeix més gent. Quin és el poder d'aquest grup perquè tanta gent els segueixi?

Té el poder que té amb mi. Un autor és autor fins a un cert punt, i hi ha un punt en què ha de confiar una mica en els personatges, que poden aconseguir com una lògica pròpia. I en aquest cas m'ha passat molt. Hi ha hagut moments en què jo els mirava mentre caminaven, era darrere seu caminant i mirava cap on anaven, però no tenia gaire clar on anaven. I quan trobaven algú nou pel camí, a vegades no sabia segur si es quedaria amb ells o no. Era... Aviam què passa. I jo mirant-ho. És clar, soc jo qui ho decideixo. Però abans de prendre una decisió cal estudiar-ne les possibilitats, i aquestes possibilitats poden ser molt grans i molt incertes. Hi pot haver dubtes fins a l'últim segon. Per tant, aquesta colla que camina no sé ben bé què té que atrau els altres, potser la seva capacitat d'explicar-se o potser la seva improbabilitat, perquè són pocs, desvalguts, molt mal armats. I van fent... Tenen el poder de la paraula com a poder principal: parlar, explicar-se històries, llegir en veu alta... Però suposo que bàsicament aquest poder és perquè jo els volia seguir. I si els volia seguir havia de fer que fossin prou forts per compensar les seves febleses i anar tirant.

Un personatge amb un carisma especial és el vell de la tribu, que explica històries en vers al voltant del foc. Quan li plantegen que les històries es poden escriure, d'entrada no en vol saber res. Reivindiques així la importància de la transmissió de la literatura oral? El vell seria com un rondallaire d'avui en dia?

Sí. Però el vell no necessàriament és com un rondallaire -en rossellonès en diem contaire- perquè en general a aquest se li atribueix una funció lúdica i infantil. Vull dir que socialment és una cosa diferent. És com el Carnaval, que originàriament era una festa de transgressió i que ha esdevingut un espectacle en què la mainada es disfressa. Però l'origen és una cosa molt poderosa, és invertir la jerarquia social durant un temps limitat per permetre que continuï. És una vàlvula de seguretat, una cosa gens innocent. Un contaire durant molts segles era per a tothom, també per als adults. Els adults tenim tanta necessitat d'empassar-nos històries com la mainada. Llegim, mirem sèries, anem al cinema... Avui hi ha com una mena de menyspreu cap a qui explica contes, com si fos per a la mainada. Però la paraula encara té molta força, no l'hem de deixar de banda. Perquè si la deixem de banda nosaltres, els que la recuperin en poden fer un ús diferent. Per exemple, els dictadors en general se'n serveixen molt, de la paraula. I potser si se'n serveixen i poden usar la paraula per manipular la gent és perquè la gent ha perdut el costum d'emprar la paraula com a eina o com a arma.

Els déus són molt presents al llibre a través dels precs i els sacrificis que els fan els personatges. Però també en renecs molt divertits. En això dels renecs t'has inspirat en algun còmic?

En Astèrix. Però són renecs inventats, salvat d'algun... Parlo, per exemple, de "les dents podrides d'Apol·lo", i Apol·lo se suposa que era un déu de la bellesa, molt ben plantat. És una llibertat que agafo amb la mitologia grecoromana, però també amb la mitologia bàrbara, perquè tots els déus bàrbars que apareixen a la novel·la són inventats; els seus noms, atributs, la seva biografia...

Els renecs també tenen importància en la transmissió de la llengua?

Sí, perquè tenen aquesta espontaneïtat, aquesta cosa incontrolable... I en certs moments de la nostra vida podem dir renecs sense que ens adonem ben bé que els diem. I cada cultura té els seus renecs. Recordo fa molts anys que Quim Monzó va dir en un col·loqui, assegut al costat de Jordi Pujol -per això em permeto la llibertat de dir-ho-, que era una gran pena que els catalans haguessin deixat de dir collons per dir joder. Això vol dir que, en una cosa tan espontània com un renec, alguns catalans han absorbit un automatisme vingut d'una altra llengua.

Els personatges troben la manera de comunicar-se entre ells, encara que parlin idiomes diferents. És a partir del respecte per la llengua pròpia, quan es troben diverses comunitats de parlants, que es pot establir la comunicació?

Sí, i tant, per a la comunicació cal el respecte per la llengua pròpia. L'imperialisme no hi ajuda i aquí en tenim un exemple molt clar. També em faria molta pena que passés al revés, que el català fos la llengua d'un sistema imperialista, com em fa pena, i ràbia, que sigui víctima d'imperialismes, per la banda oest i per la banda nord.

Les aventures del llibre estan impregnades de temes com l'esclavitud, la llibertat, el masclisme patriarcal, la por -que podria paralitzar els personatges, però que en canvi els obliga a actuar-, l'amor, la comunicació, les llengües, la literatura... Hi ha algun aspecte que t'interessés més tractar?

M'interessava especialment posar-hi literatura, literatura dins de la literatura; per això hi ha moments de versos, de supersticions, que són com una forma de literatura -la religió per mi és una forma de literatura-, els versos d'Ovidi, els versos que he inventat... No tenia gaire clar per què, però volia que hi fossin. I la resta m'ho he anat trobant. La por sí que és un motor per avançar, però no un motor suficient. Em vaig adonar que si els personatges es movien per la por era poc interessant, que també havien de tenir una cosa més positiva, que és l'esperança d'arribar a un lloc. És a dir, hi ha la por, que és com un pol negatiu, i l'esperança, que és un pol positiu. I van fent entre aquests dos pols, segons els moments de la novel·la.

Parlem de les dues dones principals de la novel·la. Junil s'enamora d'un home a qui no ha vist mai, com podria passar avui en dia per les xarxes socials. I Verdapell és una dona alliberada sexualment... Junil i Verdapell són dones que s'avancen a la seva època?

És problable que sí. No he volgut fer cap novel·la feminista però som ara i aquí, i l'ara i l'aquí ens influeixen, evidentment. No crec en cap cas que Junil sigui feminista. Ella accepta el paper de la virginitat com a símbol social i es reprimeix ella mateixa. La seva sexualitat la té reprimida perquè vol, perquè accepta el que és socialment important. I fuig d'un matrimoni perquè vol ser una persona lliure. No es planteja les relacions home-dona altrament que des de la seva pròpia llibertat. Aquí potser hi ha una part anacrònica per a l'època, però ho assumeixo.

Pel que fa a Verdapell, simplement és una dona astuta, extremament pragmàtica i segurament intuïtiva. De fet, tal com la vaig concebre, és algú amb un nivell intel·lectual baix, però que se'n vol sortir. No li interessa que li expliquin gaires històries ni aprendre a llegir. Li agrada veure el seu nom escrit només perquè és més llarg que els altres noms... Vull dir que no és com Lafàs o Tresdits, que són intel·lectuals, ella no ho és gens. Però en un moment donat sap que si algú se'n sortirà serà ella, perquè sap el que ha de fer i té pocs escrúpols.

La teva font d'inspiració per a la novel·la podem dir que és La falconada, del gran Milcià?

(Durant un o dos segons, fa un lleu gest d'estranyesa. Després riu.)

Sí... Probablement, sí.

Els lectors d'aquesta entrevista no deuran saber de què parlem, de què riem, si no han llegit tot el llibre.

Bé, poden mirar la llista de personatges, déus i autors que cito al final. O ho poden buscar a Google, molts ho han fet...

Només em queda dir-te que "Cardea, deessa de les frontisses, la que obre tot allò tancat i tanca tot allò obert", t'obri les portes que amb Junil desitgis obrir.

Gràcies.

Hores després d'aquesta entrevista, sabrem una trista notícia: el cantautor Ramon Muntaner ha mort sobtadament aquest vespre (9/12/21). Us deixem amb l'última estrofa de "L'aventura" (versió de Josep Palau i Fabre sobre un poema d'Arthur Rimbaud). La veu del nostre cantautor hi sura entre la lletra com el teló de fons d'una faula.

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,

conqueriré l'altura que el sol llaura.

Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,

l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,

la pedra la dirà com el meu front.

En el desig del vent se'n va la vella faula.

El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.