Tenen res en comú les traïcions, les disseccions, les ofertes i els reflexos?

Retalls de llengua

Aparentment tots aquests substantius no tenen res a veure entre si. I és cert, formen part de camps semàntics diferents i semblaria un exercici de classe d'aquells de "Escriu un text on hi surtin aquestes paraules".

Però si ens els mirem amb atenció veurem que, tot i que no exactament aquestes mots, sí que, en canvi, els verbs que se'n deriven que tenen trets en comú.

I quins són aquests trets? Doncs, la creació de formes força esteses que no són al diccionari normatiu, és a dir, que popularment les diem, bé com a calc del castellà, bé fruit d'una derivació popular no acceptada, almenys encara, al diccionari.

Ens referim als verbs següents:

*Col·lisionar, *convulsionar, *culpabilitzar, *decepcionar, *disseccionar, *explosionar, *formatejar, *ofertar, *reflexar i *traïcionar, per exemple. (Recordeu que l'asterisc marca la no-correcció de la forma).

Podríem recórrer ara a l'adagi bíblic: "Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra"; perquè quants de nosaltres no hem usat alguna vegada alguna d'aquestes formes verbals.

Si us entreteniu a buscar-les al diccionari, a l'Optimot, per exemple, veureu com no són correctes i, en canvi, ens ofereix les formes següents per als verbs anteriors:

Col·lidir, convulsar, culpar, decebre, dissecar, explotar, formatar, oferir, reflectir, trair.

Sí, sí, ho heu llegit bé *disseccionar no existeix, només dissecar; i, efectivament, reflexar tampoc malgrat la coneguda cançó de Sau. Què hi farem!

Ara, si sou ratetes de diccionaris, trobareu que al Gran diccionari de la llengua catalana, accepten convulsionar i culpabilitzar. El primer com a sinònim de convulsar i el segon, amb l'accepció de "fer sentir culpable".

Potser és el primer pas per arribar a l'acceptació? El temps ho dirà.