L'endreça de Fabra
Retalls de llengua
En el butlletí del mes passat, en l'apartat d'Apunts vam parlar de la reforma ortogràfica que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) havia donat a conèixer just aquells dies. D'aquesta reforma n'hem sentit a parlar a bastament als mitjans de comunicació i, tal com era previsible, ha provocat respostes de tota mena, a favor i en contra, perquè ja sabem que la llengua sempre és un tema sensible sobre el qual tothom opina, com a usuari que n'és.
En el butlletí del mes passat, en l'apartat d'Apunts vam parlar de la reforma ortogràfica que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) havia donat a conèixer just aquells dies. D'aquesta reforma n'hem sentit a parlar a bastament als mitjans de comunicació i, tal com era previsible, ha provocat respostes de tota mena, a favor i en contra, perquè ja sabem que la llengua sempre és un tema sensible sobre el qual tothom opina, com a usuari que n'és.
Malgrat tot, en aquest petit espai no parlarem de la polèmica ni de la idoneïtat o no d'aquests canvis. Ens agradaria parlar una mica del procés de normativització de la llengua catalana. Fixeu-vos que parlem de normativització i no pas de normalització. El segon terme és el més conegut i fa referència a l'ús i a la reocupació dels espais socials i legals que pertoca a la llengua. Quan parlem de normativització, en canvi, parlem del procés de regulació ortogràfica, lèxica i gramatical; diguem-ne, el procés d'establir les normes ortogràfiques, redactar-ne el diccionari i la gramàtica normatius. Al cap i a la fi, la normativització també formaria part de la normalització i segurament són indestriables.
Quan va començar el procés de normativització del català modern?
Aquest procés va començar a resultes de la Renaixença i davant la necessitat de trobar un model de llengua modern, útil i que servís per a totes les varietats dialectals. En aquest context, un Pompeu Fabra encara molt jove, havia nascut el 1868, va formar part del grup de l'anomenada "Campanya de l'Avenç", que proposava una sèrie de reformes modernes per a l'ortografia. Fabra el 1891 ja va publicar Ensayo de gramática del catalán moderno. La importància d'aquesta campanya, que ben aviat tingué un ressò considerable malgrat les actituds adverses dels tradicionalistes, es deu al fet que moltes de les seves propostes (com ara l'adopció de l'article masculí el, l'escriptura dels plurals en -es, o la reintroducció de la grafia ç) foren adoptades posteriorment per l'Institut d'Estudis Catalans i incorporades a les definitives, i oficials, Normes ortogràfiques, de 1913.
Però reculem una mica. El 1906 es va convocar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana: s'hi van inscriure 4.000 congressistes, sota la presidència d'Antoni Maria Alcover. Entre les 61 comunicacions cal destacar la de Pompeu Fabra, "Qüestions d'ortografia catalana". Aquesta proposta fabriana va contribuir especialment a fer augmentar el seu prestigi, tant entre les persones de lletres, com entre els lingüistes de reconegut prestigi internacional.
El 1911, gràcies a Enric Prat de la Riba, Fabra torna a Barcelona des de Bilbao, on havia obtingut la càtedra de Química a l'Escola d'Enginyers, i s'incorpora a l'IEC com a membre de la Secció Filològica, de la qual més endavant seria president, com ho seria també de l'Institut. La primera fita fou la publicació de les Normes ortogràfiques, el 1913, que van servir per elaborar un diccionari ortogràfic. Arribats aquí va emprendre la codificació gramatical, de la qual va resultar la Gramàtica catalana, 1918, i finalment la publicació del Diccionari de la llengua catalana, 1932, el conegut "Diccionari Fabra". Amb aquestes tres obres Fabra va fixar els tres pilars sobre els quals el català va "sobreviure" al duríssim segle xx. Fabra es va haver d'exiliar acabada la Guerra amb 70 anys i va morir el dia de Nadal de 1948, a Prada de Conflent (Catalunya del Nord).
La reforma de Fabra es basava, perquè el català pogués funcionar com a llengua de cultura -apta per a totes les funcions-, en 5 criteris fonamentals: que fos clara i lògica; que la llengua escrita reflectís la llengua parlada; que fos harmònica amb les altres llengües d'Europa; que fos supradialectal; i que fos moderna i de cultura.
La reforma fabriana és una obra monumental que ha arribat fins avui, gràcies a l'afany per convertir el català en una llengua moderna. Ara, ja al segle xxi, és l'IEC l'encarregat d'adaptar les normes als nostres dies. En continuarem parlant. El dia 23 de novembre la nova Gramàtica de la llengua catalana ja serà a les llibreries.
Enllaços relacionats
