No badem!

Apunts de llengua

Sovint aquestes preguntes tan aparentment simples fan referència a paraules que a orelles del parlant no són correctes, genuïnes o comunes de la llengua catalana. Tradicionalment hem anomenat aquesta mena de mots barbarismes ("Forma lèxica d'origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia", segons el DIEC2).

Molts de nosaltres encara recordem aquells barbarismes de fa dècades que ara ens mirem amb afecte, diríem que fins i tot amb nostàlgia o simpatia. Recordeu quan era comú entre els parlants utilitzar mots com: verbena, per revetlla; sello, per segell; parxe, per pedaç; i buzón (pronunciat amb essa sorda), per bústia? Ara quan llegim aquesta llista se'ns dibuixa un somriure condescendent sota el nas.

Però anem amb compte que no se'ns glaci el somriure quan observem l'actual estat de la qüestió, perquè podríem recórrer als proverbis bíblics i dir que qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra, ai, ai, ai...

Agobiar, apretar, tamany, medir, calentar, inalàmbric, catar, màstil, solventar, ningun... Són mots alguns ja ben habituals entre els parlants o que malden per fer-se un lloc entre el lèxic comú dels nostres dies. 

Alguns d'aquests mots simplement substitueixen un altre mot correcte de la llengua, però probablement la fonètica, la manera com es pronuncia, o la similitud amb altres formes existents a la llengua dissimula molt a les nostres orelles l'origen bàrbar: aquest seria, per exemple, el cas de tamany, usat en lloc de mida o grandària; catar, en lloc de tastar; calentar per escalfar; inalàmbric per sense fil, màstil per pal, solventar per solucionar, ningun per cap.

En d'altres casos els que ja tenim uns anys sabem que havíem viscut feliçment sense el mot agobiat i que segons la circumstància podíem dir atabalat, aclaparat, angoixat...
És el mateix que ens passa amb el verb apretar. 

Fixem-nos-hi:
En paraules de Rudolf Ortega, assessor lingüístic del diari El País, al seu llibre Tots els dubtes, el verb apretar és una "bomba de fragmentació", atès que aquest verb, "té la «virtut» d'haver acabat suplint una enorme multitud de formes amb sentits diversos".

Vegem-ho:
"Ja no collem cargols ni premem botons; el cinturó no ens estreny i les sabates no ens venen estretes; no serrem les dents per agafar coratge i els professors no exigeixen més als alumnes; abans arrencàvem a córrer, o apressàvem el pas, o forçàvem la marxa; ara el sol ja no pica com abans, i els polítics han deixat de tenir l'agenda atapeïda."

Fixeu-vos, per tant, en els efectes devastadors que la intrusió d'un barbarisme pot arribar a provocar: no tan sols la substitució d'un mot per un altre sinó l'eliminació de tota una colla de paraules que atorguen al discurs una varietat i una precisió lèxica imprescindibles per fer de la llengua una eina àgil, precisa, rica i bonica.

Referències:

ORTEGA, RUDOLF: Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l'abast. Barcelona: RBA La Magrana (2014)