El #diadelpuntvolat

Retalls de llengua

Per què aquesta iniciativa? Perquè qui més qui menys sap què és una ela geminada, però hi ha molta gent que l'escriu malament: amb un punt baix, amb un guionet, un punt gruixut... i com diuen els organitzadors: "perquè els catalans tenim un punt volat. Ens agrada fer gresca i muntar sarau."

Per què el 24 de gener? Perquè el 24 de gener de 1913 l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar les normes ortogràfiques del català modern i a partir d'aquell moment la ela geminada esdevenia la grafia per transcriure la doble ela etimològica.

Qui ho va organitzar? En paraules dels organitzadors "ningú i tothom". La iniciativa parteix d'una colla d'amics a qui agrada d'organitzar activitats a Internet i convidaven a participar-hi a qualsevol que tingués interès per les paraules i tingués ganes de jugar-hi.

Si entreu a la pàgina https://diadelpuntvolat.wordpress.com/ trobareu l'explicació del #diadelpuntvolat i també enllaços sobre aquest símbol, la manera d'escriure'l correctament, com fer-ho en els diferents teclats d'ordinador i de dispositius mòbils, activitats organitzades al voltant d'aquesta efemèride i propostes didàctiques basades en un parell de cançons. Aquí en teniu una, La fal·lera geminada: https://youtu.be/WDNOwjOJE24, i també l'enllaç al Projecte sobre la ela geminada de Softcatalà (teclats): https://www.softcatala.org/projectes/ela-geminada/.

Tot plegat no deixa de ser un joc dedicat a aquest símbol tan nostre. Tanmateix, sovint tendim a pensar que aquests símbols ortogràfics han format part sempre de la llengua, escrita, és clar.

Vegem d'on prové. La ela geminada la trobem sempre entre vocals en mots d'origen culte, presos directament del llatí o del grec: cèl·lula, col·lecció, medul·la, varicel·la, que tradicionalment s'havia escrit (com en llatí) amb dues eles: excellent, illustre... Fabra, ja indicava al seu Ensayo de gramática de catalan moderno, publicat el 1891, que era un error fer servir la doble ela tant per marcar la doble ela etimològica (com la dels exemples de més amunt), com la ela palatal catalana /ʎ/: llavi, llengua, cella. No va ser fins al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906, que Fabra va proposar un símbol nou per representar el fonema /ʎ/, no pas la doble ela culta (ll), que després esdevindria la ela geminada. Malgrat tot, els escriptors ja s'havien acostumat a la ll (com en castellà) per marcar la ela palatal, /ʎ/, i finalment es va optar per la ŀl per representar la doble ela etimològica, no exempta de polèmica (Fabra havia rebutjat l'ús de l-l, perquè no semblés un mot compost).

Tot i així la grafia de què parlem avui es va considerar provisional "mentre no es convingui a representar la l palatal altrament que amb el símbol ll", deia Fabra.

Amb tot, de vegades les provisionalitats es tornen permanents. I aquí estem!