JUGUEM NET AMB EL CATALÀ (I)

Avui ens endinsarem en l'esport més popular al nostre país, el futbol. Tothom, en sàpiga o no, parla de futbol, opina, alliçona; en definitiva, tots som entrenadors en potència. Però compte, parlem de futbol tant com vulguem, encara que l'única pilota que hàgim tocat a la vida sigui la de la carn d'olla, però fem-ho amb propietat, amb un lèxic correcte i precís.

Durant molts anys no es van poder fer transmissions radiofòniques ni televisives en català i això va afavorir que el lèxic d'aquest esport s'anés castellanitzant. Quan el 5  de setembre de 1976 Joaquim Maria Puyal va retransmetre per primera vegada un partit en català, a Ràdio Barcelona, va haver de fer un gran esforç per recuperar formes perdudes i adaptar-ne d'altres a la nostra llengua. D'aquella època queden les adaptacions de mots anglesos com flèquic (free kick), hems (hands), refli (referee) o aut (out), que si bé no són acceptades en català normatiu són encara utilitzades per molts aficionats. És memorable l'adaptació que va fer, sobre la marxa, d'aquella expressió castellana tan barroca "zafarse del acoso", que va traduir per escapolir-se de l'escomesa o la introducció del concepte defensa de pany i forrellat per parlar del també acceptat catenacció italià dels anys vuitanta i noranta.

Després n'han arribat de noves, provinents de diversos idiomes, que s'han anat acceptant en català normatiu. Així, ara mateix ja està acceptat parlar del pitxitxi (adaptat del jugador biscaí Rafael Moreno Aranzadi, àlies Pichichi), de la rabona o d'un hat-trick (3 gols en un mateix partit). Un cas a part és l'oblidat canyardo (xut molt fort) que malgrat que molta gent creu que és un castellanisme, prové de la força del ciclista Mariano Cañardo, nascut a Navarra però que va fer tota la seva carrera esportiva a Barcelona.

És cert, com va deixar dit Joan Solà, que en Puyal ha catalanitzat el futbol d'una manera admirable, "miraculosa". També és cert, però, que el mateix Puyal és molt meticulós en l'ús d'un lèxic acurat i correcte que entre tots hem d'acabar de fer habitual entre jugadors, entrenadors, directius i aficionats.

En el proper número veurem tot un seguit de termes que, uns més que altres, acostumem a fer servir erròniament i d'altres que, tot i ser correctes i acceptats, solem foragitar del nostre vocabulari perquè ens semblen barbarismes.

L'HORA DEL VOLUNTARIAT PER LA LLENGUA

Una hora d'una setmana pot semblar poc temps de la vida d'una persona, però per als participants en el Voluntariat per la llengua és moltíssim: una hora per perdre la por de parlar en català; una hora per conèixer països i cultures diferents; una hora per descobrir o redescobrir l'entorn; una hora que pot obrir les portes de l'amistat.

Les parelles lingüístiques es troben una hora a la setmana per conversar en català en un ambient distès. Un gest que des del 2004 es produeix a Girona: de les 44 parelles de la primera edició s'ha passat a les 260 el 2015. Això significa un nombre considerable de persones sensibilitzades amb la llengua que fan una gran tasca d'acollida i acompanyament, els voluntaris; i persones que tenen ganes d'integrar-se en un nou país, d'aprendre la llengua i la cultura del lloc on viuen, els aprenents.

Establiments i entitats, com ara el GEIEG,  també tenen un paper important en la tasca d'integració i de difusió per la llengua. Aviat començarà una nova edició: t'hi animes?