A la tercera va la vençuda

Retalls de llengua

El primer intent d'anar a aquesta vila de Catalunya Nord, va ser a l'octubre, però les inclemències meteorològiques ens van fer desistir. Això mateix ens va tornar a passar a principis d'aquest mes d'abril; però ara, per fi, ha arribat el dia.

Finalment hem anat a Prada, la vila que va aixoplugar tants exiliats acabada la Guerra Civil, i on Pompeu Fabra està enterrat.

Prada de Conflent és una vila al peu del Canigó, i ben a prop hi ha el monestir de Sant Miquel de Cuixà, el qual també vam visitar. Podeu llegir la notícia sobre la sortida en aquest mateix butlletí.

Aprofitant que Prada està situada al peu del Canigó i que també vam visitar Cuixà, us volem compartir el vídeo amb el poema recitat per Lluís Soler Los dos campanars de Jacint Verdaguer.

Verdaguer en aquest poema glossa el Canigó, el passat esplendorós dels monestirs i l'estat d'abandonament en què es trobaven. En aquell moment un dels dos campanars de Cuixà ja s'havia esfondrat. El poema es va incorporar al gran poema èpic Canigó (1886), en què Verdaguer crea el mite de la muntanya de Canigó, com a referent de la pàtria.

Los dos campanars

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,

Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,

i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies

aqueixes valls de salms i melodies,

la terra d'àngels i de sants lo cel?

Dels romànics altars no en queda rastre,

del claustre bizantí no en queda res;

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apagà sa llàntia, com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles,

que en lo Conflent posà l'eternitat:

Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava,

i ma veu a la teva entrelligava

cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí-.

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria;

per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren:

tu, que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada

sols minaires obiro i llauradors:

diu que torna a son arbre la niuada,

mes, ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolços amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient:

lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.

Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més, i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també; d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i, ai!, qui llaura les nostres sepultures

no sabrà dir a les edats futures

on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heurera conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà's com núvia de joiells guarnida

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Muntanyes regalades són les de Canigó

Per mi bé ho són estades

Mes ara no ho són, no!