LA LLENGUA EN L’ATENCIÓ AL PÚBLIC
Socioeconòmic
Posant com a excusa una suposada bona educació o l'amabilitat, sovint les persones que atenen al públic canvien del català al castellà quan es troben davant algú que creuen que no és catalanoparlant. Aquesta actitud, arrelada al nostre subconscient des de fa temps, només serveix per aïllar a tots aquells que es volen incorporar al nostre idioma però que encara no el dominen del tot.
És força freqüent sentir com les persones que atenen el públic en empreses o organitzacions canvien inconscientment del català al castellà quan es troben davant d’una persona no catalanoparlant, sense tenir en compte que tot i no parlar-lo és molt probable que el comprengui sense dificultat. Fins i tot, se sol parlar directament en castellà a aquella persona que pel seu aspecte físic pugui semblar que no és catalana nadiua. Deixant de banda la incongruència de pressuposar que tothom que no parla català entén sense problemes el castellà, aquesta actitud no beneficia en absolut tota aquella gent que, no sent catalanoparlant d’origen, està fent esforços per incorporar-se a aquesta comunitat. Són molts els alumnes dels cursos de català per a adults que es queixen de la dificultat que tenen per poder practicar el català oral amb normalitat atès que encara que facin l’esforç d’iniciar la conversa en aquesta llengua, gairebé sempre el seu interlocutor canvia automàticament al castellà.
Quan es demana el perquè d’aquesta actitud, la resposta acostuma a incloure el arguments de bona educació, amabilitat, facilitar la conversa, i d’altres més o menys sinònims. Hem de tenir present que pressuposar que el nostre interlocutor no és capaç de comprendre la nostra llengua no és precisament un gest de bona educació ni d’amabilitat, és més aviat una demostració de superioritat envers ell; és marcar una distància i dir-li que no el considerem membre de ple dret de la nostra comunitat i fins i tot atribuir-li poca capacitat cultural.
D’altra banda, el fet que l’interlocutor sigui estranger no suposa que no pugui dominar perfectament el català, ni molt menys que sí que domini el castellà: una bona part dels cambrers xinesos que darrerament atenen darrere les barres dels nostres bars tenen poc coneixement del català però tampoc parlen ni entenen el castellà. Cal tenir present també tots els fills de nous immigrants que, malgrat el seu aspecte físic, han nascut i s’han escolaritzat a Catalunya i que, per tant, dominen la nostra llengua de la mateixa manera que els nostres fills i filles.
El costum ve de lluny, té diverses causes i està molt arrelat, això fa difícil el canvi sobtat, però hem d’anar entrant en la dinàmica d’atendre d’entrada en la nostra llengua, demanar a l’interlocutor si hi té cap problema i canviar només en aquells casos en què sigui plenament necessari per poder establir una correcta comunicació, i sempre que tinguem la seguretat que l’altra persona entén el castellà. El contrari ens pot portar a situacions surrealistes com aquella viscuda en més d’una ocasió en qualsevol carrer de la nostra ciutat, en què un catalanoparlant intenta explicar en pèssim castellà on és la catedral a una parella de japonesos que el miren amb els ulls esbatanats intentant desxifrar què els està dient i en quin idioma.
Febrer, 2012