Finalment, gramàtica, ortografia i diccionari a la lleixa

Apunts de llengua

Aquestes dues obres, juntament amb el Diccionari de la llengua catalana (DIEC), formen el triumvirat de la llengua. El DIEC va veure la llum el 1995 la primera edició; 2007, la segona. El diccionari va ser la primera gran obra de la institució després de les obres de Fabra d'abans de la guerra. El DIEC bevia del diccionari Fabra (1932), revisat, ampliat i modernitzat, sense oblidar les tres edicions del Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana (GDLC), que fins llavors havia fet les funcions de diccionari normatiu.

De llavors ençà vam esperar la publicació de la gramàtica normativa, atès que de gramàtica institucional, entesa com a tal, no n'havíem tingut mai. L'IEC havia acceptat com a pròpia la Gramàtica catalana, de Fabra, de 1918, però es tractava d'una obra d'urgència per oferir solucions ràpides als dubtes d'aquell moment. En la gramàtica de Fabra, per exemple, de sintaxi se'n parlava poc i, en canvi, en la GIEC és el moll de l'os.

Dèiem, per tant, que hem esperat durant anys la redacció de la gramàtica. Gemma Rigau, una de les tres redactores de la Gramàtica, juntament amb Joan Solà i Manuel Pérez-Saldaña, explicava "és una obra institucional, que busca consens, que vol oferir una visió de conjunt de l'estructura de la llengua, per tant, per força ha estat una obra d'elaboració lenta." I també diu: "Totes les gramàtiques són fruit del seu temps, totes reflecteixen l'estat de la lingüística de la seva època (...) això sol ja les fa diferents; la d'ara i la de Fabra."

El que més va sorprendre els usuaris va ser la distinció entre adequat/no adequat, allunyat del correcte/no correcte, que sovint és el que esperem trobar en una obra prescriptiva. En parlàvem en els Apunts del novembre. Però una gramàtica moderna ha de donar compte de la diversitat de formes que els parlants usen per expressar una mateixa cosa i a partir d'aquí recomanar. Per tant, la GIEC prescriu, però també descriu i sobretot introdueix el concepte de registre.

Quan fem referència al registre volem dir justament usar una paraula de manera adequada en un determinat context en base a la formalitat, a la zona dialectal, si és llengua escrita o llengua oral, etc. Tots aquests elements determinaran l'adequació d'una forma determinada.

Alguns exemples, a més dels que ja apuntàvem en els Apunts del febrer:

A l'apartat 8.5 sobre "Alteracions en les formes verbals i construccions especials",  descriu com "l'adjunció de pronoms febles darrere el verb pot provocar certes alteracions fonètiques en la forma verbal que, segons el cas, van acompanyades de canvis de forma dels pronoms." I diu a l'apartat a) "És bastant generalitzada l'elisió de la ròtica final en els infinitius plans quan el pronom enclític comença per consonant (...) : S'entesta a convence'l; Hem quedat per coneixe'ns (en comptes de les solucions respectives més formals convèncer-lo i conèixer-nos). (...) Es moria de ganes de di-us-ho; No tenim més remei que anà'ns-en...".

Al costat de la GIEC, l'Ortografia catalana sembla una obra menor, en dimensions segur. És la conseqüència de les noves incorporacions al diccionari i l'adaptació de certes propostes que ja s'havien anat escampant, tant des de l'Institut com des de lingüistes i correctors, ja en vam parlar en els Apunts d'octubre. Per tant, el principal objectiu de la Secció Filològica de l'IEC és "oferir als parlants i usuaris de la llengua un compendi de les normes ortogràfiques vigents i facilitar-los, així, l'accés a uns materials que progressivament havien anat quedant dispersos". Vegeu els Apunts de setembre.

Ens podem felicitar, doncs, que finalment tinguem a les mans les tres obres fonamentals del català, que n'estableixen la codificació normativa.

Des de l'apartat dels Apunts de llengua us volem desitjar un bon estiu i esperem reprendre amb energies renovades el curs al setembre.

Bones vacances!