Cercar Cerca avançada
Tornar

30. Les varietats del català

Intermedi 1

Les varietats del català, que s’anomena valencià en una part del territori, són cadascuna de les modalitats que presenta en les diverses zones del domini lingüístic.

Les podem classificar en dos grans blocs:

  • Bloc de català occidental
    • nord-occidental o lleidatà
    • meridional o valencià
       
  • Bloc de català oriental
    • català septentrional o rossellonès
    • català insular o baleàric
    • català central
    • alguerès


Feu clic al mapa per ampliar-lo.

El bloc occidental del català

  • Inclou: nord-occidental o lleidatà i meridional o valencià.
    • Distinció a, e àtones: casa, pare
    • Distinció o, u àtones: cosir, surar
    • La e tancada provinent del llatí vulgar es pronuncia e tancada: ceba.
    • Pronúncia de la i en el grup ix entre vocals.
    • Verbs incoatius amb -ix- en el present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu: servix, servisca, servixa.
    • Desinència -o o -e a la 1a persona del present d'indicatiu: canto, cante.
    • Els plurals d'antics esdrúixols acabats amb -n mantenen la nasal: orfe > òrfens.
    • Formes plenes dels pronoms personals febles: me, mos, te, vos, se, ne.
    • Lèxic específic: espill, xic, corder

El bloc oriental del català

  • Inclou: rossellonès, insular o baleàric, central, alguerès.
    • Confusió a i e àtones en vocal neutra: casa = pare.
    • Neutralització de o i u àtones en [u]: cosir (pronunciat ‘cusí’), surar (pronunciat ‘surà’)
    • La e tancada provinent del llatí vulgar es pronuncia amb e oberta: ceba.
    • En el grup ix entre vocals no es pronuncia la i: caixa, coix.
    • Verbs incoatius amb -eix- en el present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu: serveix, serveixi…
    • Desinència -u, -i, -ø a la 1a persona del present d'indicatiu: canto (‘cantu’), canti, cant.
    • Els plurals d'antics esdrúixols acabats amb -n perden la nasal: orfe > orfes.
    • Formes reforçades dels pronoms personals febles: em, ens, et, us, en.
    • Lèxic específic: mirall, noi, xai…

Intermedi 2

Les varietats orientals

  • Rossellonès

    • Vocalisme tònic de cinc fonemes: vi, bé, va, cor, curt.
    • Supressió de la vocal neutra en la terminació -ia (com en el baleàric): prudenci (prudència), gabi (gàbia), famili (família), esbergini (albergínia)
    • Inexistència de mots esdrúixols: musica, botanica, parabola…
    • Tancament de o tònica en u: cançú (cançó), minyuna (minyona)…
    • Caiguda de la -d a genre, tenre, venre, divenres
    • Desinència -i en la 1a persona del present d'indicatiu: canti.
    • Construcció d’oracions negatives amb pas i sense l’adverbi no: ho sap pas (= no ho sap (pas)).
    • Ús de l’auxiliar ser/ésser per a alguns verbs intransitius: s’és tallat un dit (s'ha tallat un dit), som vingut (he vingut)…
    • Gal·licismes lèxics i sintàctics: roba (vestit), muleta (truita), presque (quasi), d'abord (en primer lloc)
    • Lèxic propi: trefugir (neguitejar), oliu (olivera), pallago (noi), ca (gos), estela (estrella)…
    • Plurals dels mots aguts sense -n-: mà > mas, camí > camís…
       
  • Central

    • Iodització o ieisme en pronúncies com paia, ceia, ui, vui. Aquest fenomen no és compartit en algunes comarques (Barcelonès, Baix Llobregat, Anoia…), tot i que el mantenen en alguns mots: uial, ceia, vui, assoleiat
    • Alternança de l’article el/en: el Joan / en Joan.
    • Primera persona del present d'indicatiu pronunciada amb u final: canto (‘cantu’), penso (‘pensu’).
    • Absència de -ns en plurals (excepte en tarragoní): homes, joves, orfes
    • Pèrdua del diftong (en algunes comarques) en pronúncies com aiga, dugues, llenga, paraiga
    • Lèxic específic: mandra, cargol (també caragol), cartró
       
  • Alguerès

    • Neutralització de a/e àtones en a.
    • Substitució de r seguida d’altres consonants per l: jalmana (germana), malç (març), talda (tarda)
    • Confusió de -d- i -l- entre vocals en -r-: farrí (fadrí), perra (pedra), jarara (gelada), ururar (olorar), Naral (Nadal), burell (budell)
    • Manca de palatalització final -ll, -ny: gal (gall), col (coll), janul (genoll), fil (fill), jun (juny), astan (estany)
    • Articles lo, la, amb diferències en alguns gèneres: la gel, la dolor, la sabor…
    • Lèxic propi: calça (mitja), forqueta (forquilla), morro (llavi)
       
  • Baleàric

    • Realització de vocal neutra tònica: abéia, cadéna
    • Conversió dels diftongs gua i qua a go i co: llengo, aigo, pasco…
    • Desaparició de la -a del grup -ia: famili, histori, graci…
    • Tonicitat dels pronoms àtons: dur-hó.
    • Iodització: veia (vella), fuia (fulla)
    • Manca de desinència en la primera persona del present d'indicatiu: cant, pens
    • Formes com: jo cantàs (cantés), noltros cantam, voltros cantau…
    • Article salat: sa casa, s’al·lot…
    • Formes plenes dels pronoms: me, mos
    • Lèxic propi: al·lot, capell (barret), granera (escombra), torcar (fregar), calces (mitges), ver (veritat)

Les varietats occidentals

  • Valencià

    • Articulació de la e àtona inicial com a a: antendre, ancendre…
    • Caiguda de la -d- intervocàlica: aixà (aixada), mocaor, teulà
    • Possessius femenins amb u en comptes de v: meua, meues; teua, teues; seua, seues.
    • Tres localitzacions per als demostratius: este, eixe, aquell.
    • Forma única del numeral dos per al masculí i per al femení.
    • Formes verbals: jo cante (canto), poguera, jo aní (vaig anar), diguí, nàixer…
    • Combinacions pronominals específiques: li la donaré (la hi donaré), li’l portaré (l'hi portaré)
    • Sensibilització de la -r i la -t finals: pensar, eixir, cent, sant
    • Lèxic propi: prompte (aviat), xic (noi), bou (toro), llevar (treure alguna cosa), orellals (arracades), escurar (rentar els plats)…
       
  • Nord-occidental

    • Tancament de la e en i: ginoll, siroll; articulació de la e àtona inicial com a a: antendre, ancendre
    • Diftongació de la o- àtona inicial: auliva (oliva), aufegar (ofegar)
    • Ús d’articles determinats masculins lo i los: lo pare, lo Joan, los regals
    • Forma única del numeral dos per al masculí i per al femení.
    • Formes verbals: (que) jo canto, (que) tu cantos (subjuntiu), creguessa, cantaia
    • Sufix -eiar: barreiar (barrejar), me'n vai a festeiar (me'n vaig a festejar).
    • Conversió de -ig en -i: roi (roig), pui (puig)
    • Ús de la forma les per al masculí plural: les cavalls.
    • Demostratius: aguet, aguest (el tortosí fa este, esta, estos, estes).
    • Lèxic propi: bajoca (mongeta), despús-demà (demà passat), mançana (poma), panís (blat de moro), padrí i padrina (avi i àvia)

Filtres

Nivell