30. Les varietats del català

Les varietats del català, que s’anomena valencià en una part del territori, són cadascuna de les modalitats que presenta en les diverses zones del domini lingüístic.

Les podem classificar en dos grans blocs:

El bloc occidental del català

• Inclou: nord-occidental o lleidatà i meridional o valencià.
  • Distinció a, e àtones: casa, pare…
  • Distinció o, u àtones: cosir, surar…
  • La e tancada provinent del llatí vulgar es pronuncia e tancada: ceba.
  • Pronúncia de la i en el grup ix entre vocals.
  • Verbs incoatius amb -ix- en el present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu: servix, servisca, servixa.
  • Desinència -o o -e a la 1a persona del present d'indicatiu: canto, cante.
  • Els plurals d'antics esdrúixols acabats amb -n mantenen la nasal: orfe > òrfens.
  • Formes plenes dels pronoms personals febles: me, mos, te, vos, se, ne.
  • Lèxic específic: espill, xic, corder…

El bloc oriental del català

• Inclou: rossellonès, insular o baleàric, central, alguerès.
  • Confusió a i e àtones en vocal neutra: casa = pare.
  • Neutralització de o i u àtones en [u]: cosir (pronunciat ‘cusí’), surar (pronunciat ‘surà’)
  • La e tancada provinent del llatí vulgar es pronuncia amb e oberta: ceba.
  • En el grup ix entre vocals no es pronuncia la i: caixa, coix.
  • Verbs incoatius amb -eix- en el present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu: serveix, serveixi…
  • Desinència -u, -i, -ø a la 1a persona del present d'indicatiu: canto (‘cantu’), canti, cant.
  • Els plurals d'antics esdrúixols acabats amb -n perden la nasal: orfe > orfes.
  • Formes reforçades dels pronoms personals febles: em, ens, et, us, en.
  • Lèxic específic: mirall, noi, xai…