33. El marc legal del català

La llengua catalana és pròpia dels Països Catalans i inclou territoris de quatre estats europeus: el Principat d’Andorra, la part oriental de l’Estat espanyol, la part meridional de l’Estat francès, i l’Alguer, una ciutat de l’illa de Sardenya, sota administració de l’Estat italià.

El català té un reconeixement legal divers depenent del territori del domini lingüístic, i  van des de l'oficialitat única del català (Andorra) fins a la no-oficialitat (la Catalunya del Nord, la Franja i l’Alguer) passant per la doble oficialitat lingüística del català amb el castellà (Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears).

Legislació lingüística als Països Catalans

• A Catalunya es reconeix el català com a llengua pròpia des de 1979. Inclou un petit territori, era Val d’Aran, on la llengua pròpia és l’occità, que també és oficial a Catalunya.
   
• Al País Valencià, en què la llengua pròpia es coneix amb el nom de valencià des de 1982. La llengua pròpia i oficial és el valencià, el nom que rep la llengua catalana en aquest territori. El castellà també hi és oficial perquè és llengua oficial a tot l'Estat. Tothom té dret a conèixer i a usar totes dues llengües i a rebre l'ensenyament en valencià. Es preveu una especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. La llei delimita els territoris en els quals predomina l'ús d'una llengua o de l'altra, com també els que poden ser exceptuats de l'ensenyament i de l'ús de la llengua pròpia del País Valencià. Llei 4/1983 d’ús i ensenyament del valencià
   
• A les Illes Balears i Pitiüses, el català es reconeix com a llengua pròpia des de 1983. La llengua catalana, pròpia i oficial de les Illes Balears, és reconeguda com una llengua que tothom té dret de conèixer i de fer servir. El castellà també hi és oficial. Les institucions garanteixen l'ús normal i oficial dels dos idiomes i posen les condicions perquè la igualtat plena de les dues llengües, pel que fa als drets dels ciutadans, sigui efectiva. Llei 3/1986 de normalització lingüística de les Illes Balears.
   
• La Franja de Ponent, a l'Aragó, l'Estatut d'Autonomia parla de les varietats lingüístiques objecte de protecció. La Llei de les Corts d'Aragó d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó, del 2013, afirma que té com a objectiu reconèixer la pluralitat lingüística d'aquest territori i garantir als aragonesos l'ús de les llengües i les seves modalitats lingüístiques pròpies. Així mateix, afirma que vol propiciar la conservació, recuperació, promoció, ensenyament i difusió de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó en llurs zones d'utilització històrica predominant. No obstant això, aquesta Llei vigent en va substituir una altra del 2009 que esmentava el català i l'aragonès com a llengües pròpies d'Aragó, precepte que el 2016 les noves Corts aragoneses han recuperat.
   
• Al Carxe, a Múrcia, s’hi parla català, tot i que la llengua no hi és reconeguda ni protegida legalment.
   
• Al Principat d’Andorra el català és l’única llengua oficial, tal com estableix la Constitució del 1993 a l’art. 2.1. La Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, de l’any 2000, desplega aquest article.
   
• A la Catalunya del Nord, sota administració de l’Estat francès, la llengua catalana no hi és oficial, tot i que hi ha algunes normes que la protegeixen de manera escassa. Malgrat això, al llarg dels anys hi ha hagut un tènue reconeixement de les llengües dites regionals, com el català. Així, en àmbits com ara l'ensenyament, hi ha hagut la possibilitat d'introduir tímidament l'ensenyament del català. El poder legislatiu francès s'ha negat (2015) a ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i ha rebutjat (2016) l'aprovació de la Llei de llengües regionals, un text que reclamava fomentar l'ensenyament, l'ús públic i la presència a mitjans de comunicació de llengües no oficials a l'Estat francès, com ara el català. Així doncs, la preeminència del francès en la vida pública és absoluta.
   
• A l’Alguer, a Sardenya, la llei protegeix l’ús de la llengua en uns àmbits determinats. La Constitució italiana preveu la protecció de les minories lingüístiques. L'any 1997 la llei regional de promoció i desenvolupament de la cultura i de la llengua de Sardenya s'adreça tant al sard com a la llengua catalana de la ciutat de l'Alguer. L'any 1999 el català torna a sortir esmentat a la llei estatal dedicada a regular la tutela de les minories lingüístiques.

Legislació lingüística a Catalunya

La Llei 1/1998, de política lingüística, estableix que totes les institucions catalanes —Generalitat, corporacions locals, universitats, col·legis
professionals, cambres de comerç o similars— utilitzaran el català en les seves comunicacions internes i també, normalment, en les comunicacions a persones residents a l'àmbit lingüístic català (articles 9 i 10).

• Proclama el dret dels ciutadans a relacionar-se oralment i per escrit amb l'Administració de l'Estat i la de Justícia.
   
• Regula l’ús de les llengües oficials a les notaries i els registres, i l'ús de la llengua en els documents civils i mercantils.
   
• Determina que els noms de lloc de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, excepte els de la Vall d'Aran, que tenen com a forma oficial l’aranesa.
   
• Estableix que el català serà la llengua vehicular i d’aprenentatge de tot l’ensenyament no universitari, i fomenta la docència en català a l’ensenyament universitari (articles 20, 21 i 22).
   
• Disposa que les ràdios i televisions locals gestionades pels ajuntaments usaran normalment el català, i que les altres emissores de freqüència modulada emetran en català almenys el 50% de la programació. Permet establir quotes de distribució i exhibició de cinema en català.
   
• Estableix que les empreses públiques catalanes i les concessionàries de les administracions catalanes utilitzaran normalment el català en els usos lingüístics interns i externs (art. 30). D'altra banda, recull que les empreses de serveis públics hauran de prioritzar el català en les seves comunicacions externes.
   
• Indica que tots els establiments oberts al públic han de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les dues llengües oficials (art. 332.1). Les senyalitzacions i els cartells de tipus fix, d'informació general, i les ofertes de serveis al públic, han de ser almenys en català (art. 32.3).
   
• Estableix un règim sancionador indirecte (remet a la legislació sectorial) per garantir el compliment de la llei.

El català a la Unió Europea

El català no és llengua oficial i de treball de la Unió Europea, però sí que té reconegut un ús oficial limitat a les institucions europees.

Les principals institucions i organismes de la Unió Europea han reconegut el català, el gallec i el basc, com a llengües de comunicació amb la ciutadania. Això implica que qualsevol ciutadà es pot adreçar en català, per escrit, a la Comissió Europea, al Parlament, al Consell, al Defensor del Poble Europeu o al Comitè de les Regions i que té dret a rebre una resposta en aquesta llengua. També es tradueixen al català algunes publicacions i documents oficials de la Unió Europea.