11. Les oracions subordinades
Elemental 2
Oracions substantives
Sovint trobem frases en què hi ha dos verbs i donem informació sobre alguna cosa que algú ha dit. Si algú pregunta “Com et dius?”, puc explicar que “Em pregunten com em dic” o “Em van preguntar com em deia”. En aquests casos, els temps verbals de la frase estan marcats per quin és el temps verbal de l’oració principal: em pregunta, m’ha preguntat, em va preguntar…
Les frases en què s’explica alguna cosa que algú ha dit són frases amb informació reportada. Tot seguit en presentem alguns exemples introduïts per si o per que:
Algú diu… | Algú explica què han dit… |
---|---|
Volen un advocat d’ofici? Ha vist mai l’acusat? Va veure l’acusat aquell dia? |
Em pregunta si volem un advocat d’ofici. Em pregunta si he vist mai l’acusat. Em demana si vaig veure l’acusat aquell dia. |
No conec aquest senyor. Tornaré aviat. He arribat massa d’hora. Et vaig veure per la finestra. No hi ha hagut cap detingut. Calleu! |
Declara que no coneix aquell senyor. Explica que tornarà aviat. Assegura que ha arribat massa d’hora. Confessa que l’ha vist per la finestra. Confirma que no hi ha hagut cap detingut. Ens diu que callem. |
No el conec. No el vaig veure. No l’havia vist mai. |
Nega que el conegui. Va negar que l’hagués vist. |
Interrogatives indirectes
Hi ha la mateixa correspondència entre els temps verbals que hi ha a les interrogatives indirectes, en què reportem informació. Fixeu-vos que l’oració subordinada actua de complement directe.
Interrogativa directa | Interrogativa indirecta: informació reportada |
---|---|
On vius? | Li pregunta on viu. Pregunta-li on viu. Li va explicar on vivia. Li va preguntar on vivia. Li ha preguntat on viu. |
Quan has arribat? | Li comenta quan ha arribat. Li pregunta quan ha arribat. Li va preguntar quan havia arribat. |
Qui és? Com es diu? Per què ha arribat tan tard? | Li pregunta qui és, com es diu i per què ha arribat tan tard. Li explica qui és, com es diu i per què ha arribat tan tard. Li va preguntar qui era, com es deia i per què havia arribat tan tard. Li va explicar qui era, com es deia i per què havia arribat tan tard. |
Trobaràs més informació sobre l’ús i la correspondència dels temps verbals en aquesta fitxa.
Subordinades amb infinitiu
En aquest cas, l’oració subordinada fa de subjecte i presenta una construcció amb verb en infinitiu o que. La correspondència de temps verbals es representa al quadre següent.
Construcció verbal | Correspondència verbal | Exemple |
---|---|---|
en present | + infinitiu | Convé anar-hi. És aconsellable anar-hi. |
+ que + present de subjuntiu | Convé que ells hi vagin. És recomanable que ell hi vagi. |
|
en condicional | + infinitiu | Convindria anar-hi. Seria aconsellable anar-hi. |
+ que + imperfet de subjuntiu | Convindria que ells hi anessin. Seria recomanable que ell hi anés. |
Suficiència 2
La classificació tradicional de les oracions subordinades estableix la divisió entre subordinades substantives, subordinades adjectives i subordinades adverbials.
- Subordinades substantives: fan les mateixes funcions que un nom.
- Subjecte: Cal que t'hi esforcis.
- Complement directe:T'he dit que vinguis.
- Atribut: La intenció és que tot vagi bé.
- Complement preposicional: Acostumeu-vos a deixar les coses endreçades.
- Complement del nom: Es planteja l'objectiu d'acabar abans de Nadal.
- Subordinades adjectives: fan les mateixes funcions que un adjectiu.
- Especificatives: L'assignatura que faig cada dilluns és apassionant.
- Explicatives: L'assignatura, que sempre m'ha apassionat, m'ocupa els dilluns.
- Subordinades adverbials: fan les mateixes funcions que un adverbi.
- Causals o de causa o motiu: perquè, que, ja que, com que, per tal com…
Ho he fet perquè he volgut. - Comparatives o de comparació: com més, com menys, més que, menys que…
Més que amics, ens considerem germans. - Concessives o d’obstacle: encara que, malgrat que, a pesar que, per més que…
Encara que ja hi anava avisada, l'espectacle em va sorprendre. - Condicionals o de condició: si, mentre que, només que, posat que…
Si plou, ens quedarem a casa. - Consecutives o de conseqüència: que, així que, de manera que…
No em vull atabalar, així que m'ho prendré amb calma. - Finals o de finalitat: que, a fi que, perquè, per tal que…
Treballa perquè ha de mantenir la seva mare. - Modals o de manera o mode: segons, com, com si, així com, tal com…
Treballa més o menys segons l'humor que té. - Temporals o de temps: quan, mentre, que, sempre que, tan aviat com…
Quan acabi vindrà. - Locatives o de lloc: on [de vegades precedit per allà o allí]
Les vaig deixar on m'havies indicat.
- Causals o de causa o motiu: perquè, que, ja que, com que, per tal com…
Subordinades adjectives
Les oracions especificatives (o restrictives), com el seu nom indica, especifiquen, concreten un aspecte dins d’un significat més ampli, determinen un subconjunt dins d’un conjunt. En canvi, les oracions explicatives expliquen, donen més detalls sobre un aspecte, però no el concreten.
Els nens que miren massa la televisió solen ser menys imaginatius.
(⇒ especificativa, perquè entre tot el conjunt de nens concretem quins són els menys imaginatius: els que miren massa la televisió)
Els nens, que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius.
(⇒ explicativa, perquè diem que tots els nens, dels quals afirmem que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius)
Fixeu-vos que la puntuació de les oracions especificatives i de les explicatives és diferent: les subordinades especificatives no poden estar separades del seu antecedent amb coma, mentre que les explicatives van, precisament, entre comes o darrere d’una coma.
Aquests ordinadors que ven el meu germà són de marques conegudes. (especificativa)
Aquests ordinadors, que no t’he volgut comprar mai, són de marques desconegudes. (explicativa)
Per ampliar aquesta informació, consulteu la fitxa dels pronoms relatius.
Suficiència 3
Subordinades substantives
- Les oracions subordinades substantives fan les mateixes funcions que pot fer un substantiu dins d’una frase. Poden estar formades a partir d’un verb en infinitiu o bé amb un verb en forma personal:
Li agrada cridar l’atenció.
Li agrada que tothom se’l miri.
- Les subordinades que fan funció de subjecte i es construeixen amb un infinitiu anteposat al verb de l’oració principal no solen anar precedides d’article.
Menjar-se les ungles no és un bon costum. (i no *El menjar-se les ungles no és un bon costum.)
Donar consells quan no te’n demanen tampoc és un bon costum.
- Les oracions completives que es formen amb infinitiu admeten la preposició de entre els dos verbs (llevat de certs verbs, com ara fer, poder, saber, voler…).
Ens han proposat (de) fer-ho nosaltres.
No volem fer-ho nosaltres. (no és possible *No volem de fer-ho nosaltres.)
- Un error freqüent i que cal evitar consisteix a ometre la forma que en aquest tipus d’oracions completives.
Us preguem que no us descuideu el que de les subordinades completives. (i no *Us preguem no us descuideu…).
Subordinades adverbials
Les subordinades adverbials es poden formar:
- Amb un verb en forma personal, és a dir, un verb conjugat.
Quan hagis acabat, deixa la feina sobre la taula.
- Amb un infinitiu, un gerundi o un participi, que són formes no personals.
En adonar-se que no hi podia fer res, es rendí.
Treballant així, segur que et tornen a contractar.
Vista la gentada que hi havia, ens en vam anar.
A les subordinades adverbials, noteu que la conjunció perquè pot tenir més d’un valor:
- Causal: en aquest cas el verb de la subordinada va en indicatiu.
Ho hem fet perquè hem volgut.
- Final: el verb de la subordinada va en subjuntiu.
Ho hem fet perquè us hi trobéssiu bé.
Un cas que provoca moltes confusions és la construcció per / per a + infinitiu o sintagma nominal, que pot tenir valor causal i valor final.
Davant d’un infinitiu que expressa finalitat, i d’acord amb la gramàtica normativa actual, és possible fer servir les preposicions per i per a en els parlars que distingeixen aquestes dues preposicions, o bé sempre la preposició per en els que només usen aquesta preposició, com és el cas del català central. En canvi, davant dels sintagmes nominals es manté sempre la diferència entre per (causa, motiu o mitjà) i per a (finalitat o destinació).
Aquesta eina serveix per treure els claus. (i també per a en els parlars que fan la distinció de les preposicions)
Aquesta eina serveix per a l’extracció de claus.
Filtres
- 1. L'alfabet
- 2. Les vocals
- 3. L'apostrofació i les contraccions
- 4. Les consonants
- 5. Les esses: s, ss, c, ç, z
- 6. Les oclusives: p/b, t/d, c/g
- 7. La b i la v
- 8. La m i la n
- 9. La h
- 10. La ela geminada: l·l
- 11. Els sons de la erra: r i rr
- 12. La g i la j
- 13. La tx i la ig
- 14. La ix i la x
- 15. Les síl·labes
- 16. La separació de síl·labes amb diftongs i hiats
- 17. L’accentuació gràfica
- 18. Els accents diacrítics
- 19. La dièresi
- 20. Sons en contacte
- 21. El guionet
- 1. L'article
- 2. Els noms i els adjectius
- 3. El gènere de noms i adjectius
- 4. El nombre de noms i adjectius
- 5. Els demostratius
- 6. Els numerals
- 7. Els interrogatius
- 8. Els possessius
- 9. Els quantitatius i els indefinits
- 10. Tipus d'oracions
- 11. Les oracions subordinades
- 12. El subjecte
- 13. Els verbs
- 14. Els temps verbals
- 15. L'indicatiu: present, futur i condicional
- 16. El subjuntiu
- 17. L’ús dels temps verbals
- 18. Contrast de passats
- 19. L'imperatiu
- 20. Les formes no personals del verb
- 21. Els verbs de la primera conjugació
- 22. Els verbs de la segona conjugació
- 23. Els verbs de la tercera conjugació
- 24. La durabilitat
- 25. Les perífrasis verbals
- 26. La modalitat
- 27. Els verbs irregulars
- 28. Els verbs 'ser', 'estar', 'anar', 'anar-se'n' i 'venir'
- 29. Verbs amb pronom
- 30. L’atribut i el complement predicatiu
- 31. El complement directe
- 32. El complement indirecte
- 33. El complement preposicional
- 34. El complement circumstancial
- 35. El complement del nom
- 36. Els pronoms personals forts
- 37. Els pronoms febles
- 38. La combinació de pronoms
- 39. Els pronoms relatius
- 40. Els adverbis
- 41. Les preposicions
- 42. Les conjuncions
- 43. Els connectors
- 44. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com
- 45. Bé, bo, malament, dolent
- 1. El lèxic català
- 2. Processos de formació lèxica
- 3. Sinonímia i antonímia
- 4. Expressivitat del lèxic
- 5. La precisió lèxica
- 6. Els barbarismes
- 7. Lèxic específic i estructures
- 8. Dades personals
- 9. Presentacions
- 10. Els gentilicis
- 11. Expressions amb el verb 'fer'
- 12. Frases fetes
- 13. Descripció física, roba i colors
- 14. Converses telefòniques
- 15. Formes de cortesia
- 16. Expressions: estat físic i d'ànim, aconsellar, suggerir, opinar i debatre
- 17. Exclamacions
- 18. El pas i l'organització del temps. Les hores i les parts del dia
- 19. La família
- 20. La ciutat i el camp
- 21. Oficis i professions
- 22. Les parts del cos
- 23. Fórmules per opinar, disculpar-se, argumentar, suggerir...
- 1. Generar, seleccionar i ordenar idees
- 2. Lligar les idees: connectors i marcadors textuals
- 3. Preparar intervencions orals
- 4. Adequar el text al receptor
- 5. Els tractaments protocol·laris
- 6. Els registres lingüístics
- 7. La puntuació
- 8. Les abreviacions
- 9. Les majúscules i les minúscules
- 10. El missatge al mòbil
- 11. El missatge de veu i la conversa telefònica
- 12. El correu electrònic
- 13. Les instruccions
- 14. La notícia
- 15. La felicitació i la invitació
- 16. La postal
- 17. La nota
- 18. L'avís
- 19. L'anunci
- 20. La carta personal
- 21. La carta formal
- 22. La descripció
- 23. La narració
- 24. L'explicació
- 25. El text argumentatiu
- 26. L'esquema i el resum
- 27. La predicció
- 29. L'objectivitat i la subjectivitat d'un text
- 30. Les varietats del català
- 31. El català, llengua d'Europa
- 33. El marc legal del català