Cercar Cerca avançada
Tornar

1. El lèxic català

Intermedi 1

Els recursos de què disposem els parlants d’una llengua per formar-ne i ampliar-ne el lèxic són molt diversos, i sovint els apliquem sense ser-ne conscients.

Alguns dels més importants podrien ser els següents:

  • Heretar d'una altra llengua; en el cas del català, del llatí vulgar.
       mater en llatí ha evolucionat a mare en català,
       dormire en llatí ha proporcionat dormir, etc.
     
  • Incorporar cultismes a partir d'una llengua considerada de cultura; en el nostre cas, del llatí clàssic.
       cathedra del llatí ha proporcionat el mot habitual cadira i també el cultisme càtedra.
     
  • Afegir lèxic d'altres llengües:
    • incorporacions històriques
         sintagma prové del grec, safata prové de l'àrab, guerra ve de les llengües germàniques,
         ambaixada ve de l'occità, estalvi prové del basc, etc.

      Les paraules que s'han incorporat i adaptat al català són els manlleus o préstecs, que reben un nom concret segons la llengua d'origen:
         els hel·lenismes venen del grec clàssic, els llatinismes, del llatí, els basquismes, del basc,
         els germanismes, de les llengües germàniques, els arabismes, de l'àrab, els occitanismes, de l’occità,
         els castellanismes o hispanismes, del castellà, gal·licismes del francès, els anglicismes, de l’anglès,
         els italianismes, de l’italià… etc.
       
    • incorporacions actuals mitjançant adaptacions a la grafia i la fonètica catalana, adopcions de les paraules tal i com s'escriuen en la llengua original i els barbarismes, que són paraules que no admet la normativa perquè ho ha mots en la llengua que ja responen a aquest mateix concepte.
         màrqueting, xef, burocràcia, tresillo… són paraules adaptades
         whisky, croissant, amateur… són paraules adoptades
         almeja, barco, tablet, tonto, link, jefe són barbarismes, perquè tenim cloïssa, vaixell, tauleta, ximple, enllaç i cap.
       
  • Dins de la mateixa llengua, assignar a una paraula una categoria gramatical diferent: habilitació.
       esmorzar ha passat de ser un verb a ser també un nom
     
  • Fer derivats de paraules amb sufixos i prefixos.
       il·limitat, represa, homoparental, multinacional, pluriilingüístic… 
     
  • Fer paraules compostes de dues o més paraules existents.
       llevataques, obrellaunes, catalanoparlant…

Consulteu la fitxa sobre processos de formació lèxica per ampliar la informació sobre aquests recursos lèxics.


Incorporació de lèxic d’altres llengües

La llengua es transforma imperceptiblement i molt lentament. Una forma lingüística que s’hagi incorporat fa cent anys a la llengua es pot considerar encara una forma “jove”, “poc tradicional”.

Per això no ens ha de sorprendre que el diccionari normatiu no reculli formes lingüístiques actuals molt usuals (sostenibilitat, trekking...): hauran de passar uns quants anys perquè se’n pugui valorar la necessitat, la vigència d’ús real, etc.

Mentre això no passa, però, aquests termes es recullen en diccionaris especialitzats o terminològics no normatius.

La llengua normativa

Un diccionari normatiu pretén recollir el lèxic consolidat pels parlants. En el cas del català, el Diccionari de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans (en línia), i el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (en línia), són els diccionaris normatius. El català, doncs, és una llengua pluricèntrica, perquè té més d’una varietat estàndard formal a causa d’una codificació que es duu a terme en més d'un centre polític de decisió.

Així, si hi trobem un mot, el podem considerar propi i característic de la llengua, i fer-lo servir allà on el context el demani. Però també vol dir que hi ha un bon nombre de formes lingüístiques que el diccionari no recull (perquè no s’han considerat prou usuals, perquè són mots estrangers per als quals ja hi ha equivalència catalana, perquè són massa recents, etc.). Si volem, podem fer servir una d’aquestes formes que el diccionari no recull, però ens convé estar molt convençuts de la necessitat del terme, de l’adequació al context (to, registre), de la inexistència d’un equivalent més habitual, etc.

Tot i que les llengües evolucionen, hi ha també una tendència ben natural a intentar protegir-les d’un excés d’incorporacions (lèxiques, però sobretot sintàctiques i fonètiques) que en poden arribar a desvirtuar la fesomia característica. En el cas del català, una llengua envoltada de llengües més poderoses demogràficament, aquest esforç pren més relleu. Per això es recomana una prudència especial en el moment d’admetre formes d’altres llengües, i s’insisteix en la necessitat de conservar l’ús dels mots més habituals (genuïns). Les incorporacions necessàries de l’àmbit tècnic o científic necessiten una fixació formal. L’organisme que s’encarrega d’aquesta fixació en el cas del català és el Termcat, Centre de Terminologia: mitjançant el servei de consultes i els altres serveis de què disposa, com el Cercaterm, difon la terminologia normalitzada.

Etiquetes: composició, compostos, derivació, derivats, habilitació, lèxic

Filtres

Nivell