22. La descripció

Què és el text descriptiu?

La descripció és la representació d’un fet, d’una circumstància o d’una persona amb paraules. Es tracta de fer veure al receptor un objecte, un paisatge, una persona…, i, de vegades, fer-li sentir una experiència, una emoció, un sentiment o una olor, entre d’altres. Normalment, les descripcions apareixen en textos més amplis, generalment narratius. Es poden trobar descripcions en ressenyes de llocs, textos literaris de tota mena, cartes, notícies, informes, recerques sobre persones desaparegudes, biografies, definicions, articles d'enciclopèdia, presentacions de conferenciants, autopresentacions, etc.

Per fer una descripció, cal tenir presents les tres etapes següents:

• Observar i seleccionar els trets dominants d’allò que es vol descriure, és a dir, les característiques generals.
• Analitzar-ho en detall, seguint un ordre establert: de més general a més concret, dels trets físics als psicològics, de dreta a esquerra, de dalt a baix, de fora a dins, dels aspectes més llunyans als més propers.
• Redactar el text de manera ordenada, d’acord amb l’element que es vulgui destacar més.

Característiques

En funció de la intenció de l’autor, la descripció pot ser objectiva, si pretén explicar o informar, com per exemple un article d'enciclopèdia; o subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l’opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu. Pel que fa al grau d’implicació de l’autor, el punt de vista pot ser testimonial (si l’emissor forma part del que explica i apareix al text, generalment amb verbs en primera persona: m’agrada, vaig veure, descobrirem...) o extern (si no hi ha cap rastre de l'emissor; en aquest cas, es fan servir verbs en tercera persona: es pot veure, comprovarà...).

Recursos

Les descripcions són textos molt rics pel que fa a l’ús de recursos lingüístics, ja que hi ha nombrosos elements que ens serveixen per matisar, complementar o detallar el que es vol expressar:

• Oracions simples enunciatives o oracions compostes juxtaposades, coordinades o subordinades.

La Laia tenia vint-i-tres anys. (oració simple)
La Laia tenia vint-i-tres anys, estudiava dret, era inquieta. Aquell dia portava els cabells recollits. (oracions juxtaposades per signes de puntuació)
La Laia tenia vint-i-tres anys i era una apassionada dels esports d'aventura. (oracions coordinades per conjunció copulativa)
La Laia tenia vint-i-tres anys i un somriure que enamorava. (oració subordinada de relatiu)

• Contenen pocs verbs, sobretot copulatius (ser, estar, semblar…), de pertinença (tenir, portar, contenir…), situacionals (trobar-se, situar-se, col·locar, haver-hi…), verbs referits als sentits (veure, sentir, copsar, percebre, presentar-se…) i també a emocions (commoure, sorprendre, decebre…). Els temps més habituals són el present i l’imperfet d'indicatiu.

La Laia era senzilla, però tenia un no sé què que la feia especial. Semblava una d'aquelles actrius de mirada misteriosa que desprenen una bellesa àuria que captiva a tothom.

• El lèxic és ric i precís i hi predominen:
  • Complements del nom, que poden ser:
    • adjectius qualificatius [a]: blau cel, blau elèctric, blau marí, innocència esbalaïdora…
    • sintagmes preposicionals [b]: camisa de quadres, olor de roses, butaca amb braços…
    • oracions subordinades adjectives [c], ja siguin explicatives o especificatives: És una antiga edificació que sembla extreta d'una pel·lícula d'època.
  • Referents situacionals [d]: a dalt, a la dreta, al costat, al capdamunt, arreu, a tocar, davant…
  • Referents temporals [e]: aquell any, aviat, d'hora, pels volts de…
  • Adverbis quantificadors [f]: molt, bastant, gaire, gens, poc massa, més…
  • Adverbis de manera [g]: particularment, especialment, totalment, sorprenentment…
  • Comparacions i oracions comparatives [h]: alt com un Sant Pau, més vell que Matusalem…
  • Metàfores (especialment en les descripcions subjectives) [i]: és una bleda, és un tros de pa…
  • Sinònims (per matisar o reforçar una imatge o per evitar repeticions) [j]: L'aspecte és poc urbà, una mica apagesat.
  • Personificacions [k] d’un objecte o un paisatge amb trets i accions pròpies de les persones: La boira començava a passar corrents.
  • Negacions (un element es pot definir per les qualitats que no té): No és cap escarni, ni vol dir que tot li rellisqui o li faci gràcia.

La Laia tenia els ulls d'un blau intens [a], com si estiguessin fets d'aigua de mar [h], i abraçaven atrevits [k] qui els mirava. El dia [e] que me la van presentar [c] duia una faldilla de ratlles [b], lleugerament [g] arrugada [a], d'aquell cotó [b] tan fi i suau [a] que només trobes en botigues selectes [c] i en comerços [j] especialitzats [a]. Aquella mirada marina [i] em va seduir [k] l'ànima adormida[k].

• Quant a la puntuació, com que les descripcions acostumen a ser enumeratives, el signe que hi predomina és la coma. El punt i coma es fa servir per separar seqüències que ja contenen comes. Val a dir que els textos descriptius han d’anar encapçalats per un títol i que els títols no porten punt final. En cas que presentin puntuació interna, cal seguir les regles generals de puntuació i d’ús de majúscules i minúscules. Per tant, després d’un punt escriurem majúscula, i després de dos punts, minúscula.

Una noia de mirada salada
Una noia de mirada salada: la Laia
Una noia de mirada salada. Una noia anomenada Laia.

Exemples de textos descriptius

Descripció física objectiva de dues persones

Samuel Spade tenia la mandíbula llarga i ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altra V més flexible de la boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris eren horitzontals. La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos plecs idèntics sobre el nas aquilí, i el cabell castany clar queia -dels amples polsos- sobre un punt del front. La cara era força agradable, com la d'un diable ros. Digué a Efifie Perine:
—Què hi ha, reina?
Ella era una noia alta i prima, bronzejada. El seu vestit de llana fina li cenyia el cos com si fos mullat. Tenia ulls marrons i juganers en una cara alegre de xicotet. Va tancar la porta darrere seu, i repenjant-s'hi va dir:
—Hi ha una noia que et vol veure. Es diu Wonderly.

                                                                                                                                                                                                                                        Dashiel Hammett. El falcó maltès

Descripció física objectiva amb apreciacions sobre el caràcter d’una persona

La Jenny tenia vint-i-dos anys. Havia deixat la universitat al cap de quatre dies d'haver començat, en canvi havia acabat els estudis a l'escola d'infermeres amb el número u i li agradava fer d'infermera. Era una noia atlètica amb bons colors a la cara; tenia el cabell fosc i brillant i, com deia la seva mare, caminava d'una manera masculina (balancejant els braços); tenia un darrere i uns malucs tan esquifits i durs que d'esquena semblava un noi. Segons la Jenny mateixa, els seus pits eren massa grossos; pensava que fer gala de la pitrera la feia semblar “xarona i fàcil”.

                                                                                                                                                                                                                                     John Irving. El món segons Garp

Descripció física objectiva amb apreciacions sobre el caràcter d'una persona

Tot i que no era d'una bellesa clàssica, en Langdon, ja amb quaranta anys, tenia el que les seves col·legues anomenaven l'atractiu “erudit”: metxes blanques entre els cabells castanys i gruixuts, uns ulls d'un blau intens, una veu greu molt distingida i el somriure decidit i lliure d'un atleta universitari. Durant l'època universitària havia estat saltador de trampolí, i havia aconseguit un cos de nedador escultòric i de metre vuitanta que havia mantingut amb una gran disciplina fent cinquanta piscines diàries a la universitat.
Els amics d'en Langdon sempre l'havien tingut per una persona un xic enigmàtica, un home atrapat entre els segles. Els caps de setmana es deixava veure pel campus amb texans, discutint gràfiques d'ordinador o història de la religió amb estudiants; altres vegades es posava el vestit de Harris i l'armilla de caixmir i veies que sortia en revistes d'art de primera categoria, que ressenyaven inauguracions de museus on li havien demanat que fes alguna conferència.
Malgrat la seva reputació de professió dur i d'aplicar una disciplina estricta, en Langdon era el primer de practicar el que ell anomenava l'art perdut de la diversió pura. Gaudia de les festes amb un fanatisme contagiós que li procurava una acceptació fraternal entre els seus alumnes. El sobrenom que tenia al campus era el Dofí, en referència a la seva naturalesa afable i a la seva capacitat llegendària de capbussar- se i avançar tot l'equip contrincant en els partits de waterpolo.

                                                                                                                                                                                                                                            Dan Brown. Àngels i dimonis

Descripció objectiva d'un lloc

La petita ciutat de Verrières pot passar per una de les més boniques del Franc Comtat. Les seves cases blanques amb llurs teulades punxegudes de teules roges s'estenen per la costa d'un turó, les menors sinuositats del qual són marcades per tofes de vigorosos castanyers. El Doubs s'escola a alguns centenars de peus per dessota les seves fortificacions, bastides en altre temps pels espanyols, i ara enrunades.
Una altra muntanya d'una de les branques del Jura arrecera Verrières per la banda del nord. Els cims trencats del Verra es cobreixen de neu des dels primers freds d'octubre. Un torrent, que s'estimba muntanya avall, travessa Verrières abans d'abocar-se al Doubs, i fa moure un gran nombre de serres de fusta.

                                                                                                                                                                                                                                        Stendhal. El roig i el negre

Descripció física d'un lloc amb elements subjectius

Mentre grimpàvem pel corriol abrupte que s'enfilava fent giragonses rost amunt, vaig albirar l'abadia. No em van impressionar les muralles que l'envoltaven, semblants a d'altres que havia vist arreu del món cristià, sinó la mola d'allò que després vaig saber que era l'Edifici. Era una construcció octagonal que de lluny semblava un tetràgon (figura perfectíssima que expressa la solidesa i la inexpugnabilitat de la Ciutat de Déu), els flancs meridionals de la qual s'alçaven sobre l'altiplà de l'abadia, mentre que els meridionals semblaven eixir del faldar mateix de la muntanya, en el qual s'encastaven com un espadat. Vull dir que en alguns punts, de baix estant, semblava que la roca s'allargués fins al cel, sense canvi de color ni de matèria, i esdevingués fins a un cert punt frontissa i torrassa (obra de gegants que estiguessin molt familiaritzats amb la terra i amb el cel). Tres ordres de finestres predicaven el ritme trinitari de l'elevació, de tal manera que allò que era físicament quadrat a la terra era espiritualment triangular en el cel. En atansar-s'hi hom s'adonava que la forma quadrangular engendrava, en cadascun dels angles, una torrassa heptagonal, cinc dels costats de la qual es projectaven a l'exterior; o sigui que quatre dels vuits costats de l'octàgon major engendraven quatre heptàgons menors que de fora estant es manifestaven com a pentàgons. Admirable harmonia de tants nombres sants, cadascun dels quals revelava un sentit espiritual subtilíssim.

                                                                                                                                                                                                                                        Umberto Eco. El nom de la rosa

Descripció física molt culta

A mig aire d'un serrat, cara a migjorn, mas Fraginals aixecava la flota del seu caseriu, com el brancam esponerós la vella alzina arrelada en les dures entranyes de la serra. De lluny semblava un veïnat i no una masia sola. A cada banda de la casa, quadrada, massissa, d'aire senyorial, s'estenien les dues ales de les corts i dels graners, amb la gran plaça de l'era entremig, que tancava una alta paret amb portal del cantó de migdia. Darrera del mas s'encastellava l'escalat de les muntanyes, tot un encimbell de serres i serres, cobertes de bosc en el faldar, nua i pelada la testa rocosa, que en les més altes i llunyanes encaputxaven les neus eternes. Davant de la casa la muntanya baixava suaument, partida a feixes per les terres de sembradura, fins a la fondalada on el poble de Sant Esteve de la Vall s'arrupia als peus del casal poderós, ramada que s'ajoca a descansar, sota els ulls vigilants del pastor que la guarda. Part d'allà de la vall les serres onejaven altre cop, sempre més i més baixes, fins a confondre's en la boirosa llunyania, amb la plana empordanesa.

                                                                                                                                                                                                          Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals

Bibliografia

· Alemany, E. et al. Curs de llengua catalana. Nivell Suficiència 1. Barcelona: Castellnou Edicions, 2010.
· Badia, J.; Brugarolas, N.; Grifoll, J. Curs de llengua catalana. Nivell C. Barcelona: Castellnou Edicions, 1994.
· C1. Nivell de suficiència. Curs de llengua catalana. Nova edició revisada. IEC 2016. Barcelona: Castellnou Edicions, 2017.
· Material per al nivell de suficiència. CNL Vallès Occidental 3. Curs 2009-2010.
· Universitat de Barcelona. CUB. Llibre d’estil. Consideracions sobre els títols. www.ub.edu/cub/criteri.php?id=2508, setembre del 2018.